Err

Tu cesta : 0,00 EUR
Guia / Directorio de restaurantes RECOMENDADOS y merecedores de confianza

Estrelles Catalunya - Comentaristes / Critics

Benvolgudes i benvolguts,

Us enviem un article que hem considerat interessant del president del - Cercle Català de Negocis.
Boletín de novedades del #DATE#
El vot de la teva vida

El 1995, a pocs dies del referèndum d’autodeterminació del Quebec, Paul Martin, l’aleshores primer ministre canadenc, va advertir als quebequesos que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball.

Al seu torn, John Honderich, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar amb tancar la planta automovilística de Sainte-Thérèse d’on havien sortit els mítins Pontiac LeMans i Chevrolet Camaro. Sense parpallejar va prometre deixar decenens de milers de treballadors al carrer… i altres alts executius el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel Partit Lliberal. Laurent Beaudoin, CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus 12.000 empleats demanant el vot pel “no”. Els va suggerir que continuessin éssent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “…com en el passat, com ara, com sempre…” i “…a canvi Canadà continuarà deixant que us ajupiu a recollir les engrunes que us va deixant…” responia Robin Philpot, del partit quebequès.

Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític, i capos (Desmarais) de grans fortunes que fins aleshores havien estat desconeguts pel comú dels mortals, varen sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de bellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I amb hipnòtic semblant perforaven el cervell dels telespectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars, per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’èlit, lliurepensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable, cridats a fer campanya en favor dels interessos dels seus amos, enverinats sense saber-ho pels serveis secrets canadencs.

Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels sel·lectes clubs de golf de l’Îlle Bizard, dels croupiers engominats que des de la borsa de Montréal jugaven al Monopoli amb els estalvis dels pensionistes… dels seductors estudiants que esquitxaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill…

Sense saber-ho Canadà va coquetejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristement cèlebres autors dels atemptats de Nova York varen obtenir la nacionalitat canadenca el 1995, durant els processos de regularització masiva prèvis al referèndum del Quebec. Tot d’una, els tràmits de regularització es varen reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circunscripcions varen augmentar el nombre d’electors un 20%. Al final, el recompte de vots va evidenciar que hi ha haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits en la seguretat social.

Paralel·lament, Canadà va mobilitzar els pobles natius en contra de la secessió. I malgrat tot, després d’haver votat en un 90% en contra de la independència, els pobles natius continúen visquent en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no habien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació de Canadà sobre el Quebec. Avui més del 50% d’ells vota al Partit Quebequès.

El recurs al xantatge emocional va ser el toc de pedra d’una campanya porpagandística cridada a apel·lar a les emocions dels dèbils de cor. La poderosa maquinaria de l’imperi va fletar avions, trens i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exèrcit d’ocupació va estendre’s pels carrers de Montréal, sota l’ombra de pancartes que ressaven “us estimem”.

Fins i tot, els unionistes varen aconseguir mobilitzar alguns caps d’Estat com Bill Clinton en favor de la seva causa. Però malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir de la mà dels mass media canadencs: Gesca, Le Soleil, La Presse, Le Quotidien, Le Droit, Le Nouvelliste, La Tribune, La Voix de l’Est… i totes les radios i les cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els telespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunciació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, on els sobiranistes quebequesos no podien ser més que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents…

Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum per només 54.000 vots, poc més d’un 1% del total, Canadà va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una simple bronca constant.

El 1999, només quatre anys després del referèndum, el gobern canadenc va fer tancar la borsa de Montréal, mentre va començar a impulsar l’activitat econòmica de Toronto en una clara estratègia per regionalitzar l’economia quebequesa. En els últims vint anys Montréal ha deixat de ser la capital econòmica i cultural de Canadà, i el seu centre logístic i comercial. El sector financer s’ha traslladat massivament a Toronto. L’aeroport Pierre Elliott Trudeau, en altre temps eix de l’ebullició econòmica de Montréal, ha esdevingut una insfraestructura obsoleta subordinada als interessos de Toronto.

En els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit a costa de marginar Montréal i la seva àrea d’influència mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apaga. El govern canadenc concentra a Toronto les inversions públiques, mentre hi deriva les inversions estrangeres i la instalació de multinacionals. Centenarts de milers de ciutadans de Montréal han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball, o restar a Montréal sense feina ni perspectives de trovar-ne mai més.

Avui Montréal ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys la ciutat canadenca dels JJOO de 1976 i de les exposicions universals es disputarà la tercera plaça amb Calgary mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista fa perdre l’atractiu pels inversors. Vet aquí.


Albert Pont

President del Cercle Català de Negocis



“L’ANC no forma part de cap candidatura. Com a entitat favorable a la independència de Catalunya, difondrà informació de totes les candidatures compromeses amb la independència i amb el caràcter plebiscitari del 27S”.
Gracias Rajoy, contigo empezo todo. ;-)
www.estrellescatalunya.cat
#UNSUBSCRIBE#